Aquesta entrada del blog examina en profunditat si el control exercit sota l'aparença de decisions preses pels fills és realment amor, explorant-lo des de les perspectives de la llibertat i la dignitat.
Sovint la gent anomena els infants "un regal de Déu". Per al donant, un regal significa celebració i benedicció; per al receptor, porta felicitat. L'expressió "un regal de Déu" significa com de profundament els infants són una font de gran alegria per als pares. Aquest és un sentiment universal amb el qual la majoria dels pares es poden identificar. Tanmateix, existeixen dos enfocaments fonamentalment oposats en les actituds de criança. Un permet que la vida d'un infant flueixi com ho fa de manera natural, mentre que l'altre controla la vida de l'infant, dissenyant-la per avançar cap a objectius específics.
Michael Sandel, autor de "L'ètica de la vida", va descriure la primera com una actitud de veure el món tal com és, i la segona com un acte de manipulació del món. Ho va explicar a més a través dels conceptes de "curar" i "millorar". En primer lloc, des de la perspectiva del tractament, curar la malaltia d'un nen no soscava la seva força natural, sinó que ajuda a manifestar-la de manera efectiva. Si bé hi ha marge per al debat sobre on s'ha de traçar el límit del tractament, el propòsit de la medicina és promoure la salut i curar la malaltia. En altres paraules, no es tracta d'intervenir artificialment i controlar la vida d'un nen, sinó de restaurar i mantenir les funcions naturals perquè la seva vida flueixi de manera més natural i efectiva.
Per contra, des d'una perspectiva d'enfortiment, els pares poden anar més enllà de tractar un nen malalt per enfortir fins i tot un nen sa per a una vida millor i més reeixida. A més, fins i tot poden "arreglar" els seus fills genèticament. Això sembla una mica artificial. Sembla que s'utilitza la tecnologia per controlar i, en casos extrems, manipular la vida d'un nen. Això és el contrari de l'amor incondicional.
El teòleg May va afirmar que l'amor parental pels fills té dos aspectes: "acceptar l'amor" i "amor transformador". Acceptar l'amor troba satisfacció en la mateixa existència del nen, mentre que l'amor transformador busca desenvolupar el nen cap a un entorn millor. L'estat ideal és quan aquests dos aspectes es complementen i aconsegueixen l'equilibri. Tanmateix, si l'enfocament s'inclina massa cap a l'amor transformador, pot degenerar en un impuls excessiu per millorar el nen. Aquest desequilibri crea una situació en què els pares intenten dissenyar la composició genètica del seu fill.
Fins i tot els Estats Units, considerats durant molt de temps com un símbol de vida independent i lliure, han vist recentment com els pares dissenyen la vida dels seus fills i els controlen per aconseguir el suposat èxit. Ara, els Estats Units, com Corea, estan intensament centrats en l'educació primerenca per aconseguir una vida millor per als seus fills, sobreprotegint-los per assegurar-se que segueixin un camí d'elit. Els pares fins i tot truquen a les universitats dels seus fills per supervisar-los després que entrin a la universitat. Sandel argumenta que aquest estil de criança s'assembla a la millora mitjançant l'enginyeria genètica, i que la millora genètica no és diferent de l'eugenèsia.
L'eugenèsia és l'estudi de diverses condicions i factors destinats a millorar genèticament la humanitat, establerta per primera vegada el 1883 per Francis Galton d'Anglaterra. El seu objectiu és augmentar la població amb qualitats superiors i sòlides, alhora que s'impedeix el creixement d'aquells amb trets genètics inferiors. Per descomptat, millorar la vida d'un nen mitjançant l'educació i la formació pot semblar completament diferent de determinar-la mitjançant la manipulació genètica. Tanmateix, la diferència només rau en el moment —abans o després que neixi el nen— i fonamentalment no és diferent, ja que implica una intervenció excessiva en lloc d'acceptar el nen tal com és.
Considerem l'exemple dels pares que volen convertir el seu fill en una estrella de l'esport. Segons sembla, el pare de Tiger Woods va posar pals de golf a les mans del seu fill quan ja tenia l'edat suficient per anar a la guarderia. Els pares que observen nerviosos els seus fills en camps de futbol o de beisbol, o els nens que pateixen lesions esportives a una edat primerenca, tots encaixen en aquest patró. És realment correcte? Pot ser acceptable si la intenció és bona? La meva resposta és "no". Fins i tot si la raó és millorar la vida d'un nen, dissenyar gens és inacceptable. Això és degut a que viola la dignitat de la vida que posseeix tot ésser humà.
La Declaració francesa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, publicada durant la Revolució Francesa al segle XVIII, estableix: "Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets". La nostra Constitució també garanteix el dret a la llibertat, que protegeix els individus de la interferència estatal o de la vulneració del seu domini lliure. Aquest principi prové de la creença que tots els ciutadans posseeixen dignitat i valor com a éssers humans i tenen dret a buscar la felicitat. La llei salvaguarda la llibertat humana precisament perquè la vida i la llibertat individuals són tan crucials. Ni l'estat ni tan sols els pares poden infringir això; si es porta massa lluny, constitueix una violació dels drets humans d'un infant.
Així doncs, fins a quin punt s'estén la llibertat garantida per les llibertats civils? O quin és l'abast de la llibertat que poden gaudir els humans? On és el límit de l'enginyeria genètica que no infringeix aquesta llibertat? La meva resposta és que, en principi, el millor enfocament és abstenir-se completament d'intervenció, permetent la intervenció només amb finalitats terapèutiques quan la vida normal és impossible. La qüestió és minimitzar o eliminar la intervenció humana en el naixement de la vida.
El disseny genètic, per molt benintencionat que sigui, és artificial i rebutja la vida natural. Criar fills requereix una força, un esforç i uns diners immensos, però és profundament erroni creure que els pares tenen dret a determinar el camí de la vida dels seus fills dissenyant els seus gens. Els nens no són corporacions. Una inversió significativa no els converteix en entitats que hagin de viure segons la voluntat dels seus pares. Els nens són éssers humans amb dret a la llibertat, i aquesta llibertat s'aconsegueix millor quan se'ls accepta tal com són.
Avui dia, tothom sap que els índexs de felicitat no es correlacionen amb la riquesa econòmica ni amb el nivell educatiu. De fet, sovint mostren una relació inversa, i les estadístiques revelen índexs de felicitat més alts als països en desenvolupament en comparació amb els desenvolupats. Els països en desenvolupament, amb estàndards econòmics, educatius i de benestar més baixos que els països desenvolupats, se centren principalment en la supervivència bàsica. Els pares d'allà no fan un esforç excessiu per l'èxit dels seus fills com ho fan els dels EUA o Corea. Tot i això, són més feliços que nosaltres. L'interessant és que tots sabem aquest fet. Però sembla que només ho sabem intel·lectualment.
Si els preguntessin quin és el propòsit de la vida humana, la majoria de la gent diria que és buscar la felicitat. Qualsevol pare o mare normal desitjaria no només la seva pròpia felicitat, sinó també la del seu fill. Tot i això, fins i tot sabent que la felicitat és diferent de l'èxit social, intenten inculcar als seus fills els gens necessaris per guanyar en una societat competitiva. Això és una contradicció, i alguna cosa va molt malament. Abans d'intentar implantar bons gens als seus fills, aquests pares haurien de considerar profundament com haurien de viure els seus fills per ser feliços.
Quan es puja a una muntanya i es veu aigua fluint per un rierol, és realment preciós. Les fonts o els rierols creats artificialment poden semblar més bonics, però l'aigua que flueix a la natura porta una naturalitat i una pau que les creacions artificials no poden igualar. Això és degut a que està creada per la natura, fluint com és, sense obstacles. El mateix s'aplica a la vida d'un nen. Ajudar-los a convertir-se en éssers humans feliços no es tracta de dissenyar i controlar les seves vides. Simplement es tracta d'estimar-los per qui són i vetllar per ells mentre flueixen de manera natural.
